Matajudaica és el poble del municipi que es troba al costat del Daró, al camí de Casavells a Ullastret. Gairebé totes les cases es troben enfilades en un petit puig i construïdes al voltant de l’església, d’aquí el nom de Mata considerat – lo com la unió de diverses construccions.
La documentació més antiga fa referència a aquest territori amb el nom de Matha. El nom, així escrit, apareix a l’acta de consagració del temple d’Ullà, l’any 1182, i no és fins l’ últim quart del segle XIII quan apareix per primera vegada el topònim Matha judayca.
El 1278 Pere Castellnou, bisbe de Girona, n’adquirí el delme, l’impost que cobrava l’Església corresponent a un deu per cent de la collita. Aquest mateix any el lloc va passar a formar part del domini episcopal dins la batllia de La Bisbal. El bisbe, per tant, hi nomenava el batlle de sac, és a dir l’administrador i recaptador dels drets i dels impostos senyorials que pagaven els emfiteutes. A Matajudaica havien exercit aquest càrrec, entre d’altres, en Guillem Andreu Ferrer, en Vidal, en Pere sa l’Om, en Ponç Pla i en Bernat Thomas tots ells a la segona meitat del segle XIV.
A principis del segle XVII Matajudaica ja havia passat a la jurisdicció reial, o sigui, estava sota la corona, per això gaudia de determinats privilegis com el dret de carnisseria o el de peixateria. El dret de peixetaria representava poder cobrar un impost de 4 diners per càrrega de peix. D’aquests total, tres eren per a l’Ajuntament i un per al campaner que tocava a peix.
Durant el segles XVIII, es varen reformar i ampliar la majoria de cases i masos que encara es poden trobar en l’actualitat. D’entre totes les edificacions en sobresurten el mas Dalmau, ara conegut com can Ferran, una construcció en la que crida l’atenció el bon estat de conservació del forn. Pujant cap a l’església, a mà esquerra, hi ha una de les construccions que conserva millor l’estructura d’una masia catalana, és el mas Tòfol, anomenat també can Saló o can Esterabau, un edifici en el que la planta baixa és coberta amb sostres de volta i la primera amb altell, les portes i finestres són rectangulars. Can Casadellà, al carrer Major, és un edifici del segle XVI que en el seu origen tenia dos cossos i va ser ampli.
A 1719 hi havia al poble 57 veïns, nombre que va anar augmentant fins a 75 el 1830 i dotze anys més tard se’n comptabilitzaven fins a 97. També a Mata s’ha donat el fenomen d’abandonament dels pobles, fet que ha suposat la pèrdua de la meitat de la població i un canvi important en l’activitat econòmica dels vilatans, per la majoria d’ells l’agricultura ja no és l’activitat bàsica amb un tercer al segle XVIII. Can Raset és una construcció amb restes que corresponen al segle XVIII i al XIX i que es coneix per la terrassa cantonera i la galeria coberta,. El mas de can Ribot té una planta en forma de U amb el pati al centre, en realitat és la unió de la casa principal i les dependències que ocupaven els masovers en èpoques passades. Aquests dos edificis es distingeixen l’un de l’altre per la galeria. L’ultima casa per destacar és can Julià, l’edifici del segle XVII que mostra importants finestres gòtiques a la façana principal.
Les millores en els serveis no varen ser possibles fins que l’any 1945 l’empresa Energia Elèctrica de Jafre va fer arribar, l’any 1945, l’electricitat al poble. Altres serveis com l’aigua potable, o la instal·lació del clavegueram va haver d’esperar fins la dècada dels setanta i la pavimentació dels camins fins l’any 2002 quan es va asfaltar el camí de unia Matajudaica i Parlavà.
Els canvis urbanístics de la segona meitat de segle varen fer possible guanyar una nova plaça al costat de l’església després de segellar i clausurar el cementiri i a primers del segle XXI la construcció d’algunes cases a l’entrada i al sector nord del poble.
Carme Güell.